El ple aprova per unanimitat el primer pas per fer públic un dels pous de glaç més grans del Mediterrani occidental, construït fa més de quatre segles pels monjos de Montalegre
El ple de l’Ajuntament de Sant Fost de Campsentelles va aprovar el 17 de setembre, per unanimitat, iniciar l’expropiació del conjunt monumental del pou de glaç de Can Donadéu. És una de les joies del patrimoni santfostenc i, segons els estudis que se n’han fet, el pou de glaç de més fondària i capacitat inventariat de tot el Mediterrani occidental. Actualment és de propietat privada i, segons l’Ajuntament, el seu estat de conservació no és bo, malgrat l’obligació que té el propietari de mantenir-lo.
Aprofitem l’ocasió per descobrir què és un pou de glaç, com funcionava i quina història amaga el de Sant Fost.
Quan el gel no sortia de la nevera
Abans de l’electricitat, el gel era un bé preuat. Servia per conservar aliments, per a usos medicinals i per refrescar begudes, i les grans ciutats com Barcelona en consumien grans quantitats. Per obtenir-lo es construïen pous de glaç: grans dipòsits, sovint semisoterrats, on es guardava el gel de l’hivern perquè aguantés fins a l’estiu.
A diferència dels pous de neu, que s’omplien amb la neu caiguda a la muntanya, els pous de glaç necessitaven basses al costat. L’aigua s’hi congelava durant l’hivern i després es serrava o es trossejava per emmagatzemar-la al pou. A l’estiu, el gel es treia i es transportava en carro fins a la ciutat.
Un gegant de 21 metres
El pou de Can Donadéu, situat a prop del Besòs i de l’antic Camí Ral que anava a Barcelona, supera amb escreix les mides habituals. Un pou de glaç acostumava a fer uns 8 metres de diàmetre i 10 de fondària. El de Sant Fost té 14 metres de diàmetre i 21 d’alçada total, amb un volum interior de 2.617 metres cúbics. El dipòsit està rematat per una cúpula de maons amb nervadures de reforç.
Al costat hi ha una torre adossada de quatre pisos, amb una escala interior i unes obertures a diferents alçades. Per aquestes obertures es carregava i es descarregava el gel a mesura que el pou s’omplia o es buidava. El conjunt es completa amb una mina per desguassar l’aigua del gel fos, un túnel de ventilació i una gran bassa rectangular d’uns 2.000 metres cúbics, on es glaçava l’aigua.
Dels monjos de Montalegre a la família Elias
El pou es va construir entre finals del segle XVI i principis del XVII per ordre dels monjos de la Cartoixa de Montalegre, de Tiana. Un document escrit per un monjo el 1718 ens en dona una idea del rendiment. Aquell any se’n van treure 1.233 càrregues de gel, venudes a 9 i 10 sous la càrrega, que van reportar 559 lliures. El mateix text explica que en van reservar deu càrregues per al monestir i que en van donar quatre en almoina als caputxins de Barcelona.
La fitxa del Mapa de Patrimoni recull, a més, una anècdota curiosa: els monjos van regalar la masia i el pou al porquer del monestir com a present de noces. Més endavant la finca va passar a la família Elias, de Barcelona, que va donar al conjunt el seu antic nom, el pou d’Elias. El 1745, Francesc Elias va fer construir la capella de la masia. El 1777, un plànol que es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó descrivia la propietat de Mariano Elías i es referia al pou amb una expressió que ho diu tot: «el admirable y grande Pozo de hielo».
El pou, però, no sempre rendia com calia. Un document de la dècada del 1770 explica que l’hivern del 1766 va fer un fred tan intens «que los vells no avian vist igual» i que, tot i així, només es va poder omplir una part del pou. Aquell any se’n van treure 572 càrregues i mitja, quan ple n’hauria pogut contenir entre 4.000 i 5.000. El text atribuïa el problema a l’aigua que s’escolava per un costat del pou i fonia el gel.
Els arxius també guarden una anècdota tràgica. Segons les notes de mossèn Salvador Pibernat, considerat el primer historiador local, el 9 de juny de 1631 va morir a prop del Besòs Arnau Batalla, un carreter que transportava glaç, quan el carro va bolcar mentre dormia. No se sap, però, si aquell gel venia de Can Donadéu.
Un tresor en perill
El 6 de maig de 2021, el ple va declarar el pou Bé Cultural d’Interès Local (BCIL), una figura que en reconeix el valor patrimonial i que obliga el propietari a conservar-lo. El pou també té la seva fitxa al Mapa de Patrimoni Cultural de Sant Fost, presentat el juliol del 2025, que inventaria 193 elements del municipi. La fitxa en qualifica l’estat de conservació de regular. Hi consta que la vegetació cobreix bona part de les estructures annexes, que el conjunt no té manteniment i que la pista forestal propera en fa perillar l’estabilitat.
L’associació La Xopera fa anys que alerta del deteriorament. El 2024 advertia que les arrels dels arbres que han crescut sobre la cúpula la posen en perill, i recordava que la teulada de la torre d’extracció ja s’havia esfondrat anys enrere. L’entitat, que considera que es tracta del pou de glaç més gran conegut d’Europa, reclamava a l’empresa propietària, Canteras Canro, que retirés els arbres de la cúpula i netegés l’entorn.
I ara, què?
La Xopera ha celebrat l’acord del ple com la culminació d’anys de reivindicacions, però remarca que l’expropiació és només el primer pas. L’entitat demana ara un projecte rigorós de restauració, amb recursos i un calendari d’actuacions, perquè el pou es pugui recuperar i obrir a la ciutadania. També ha reconegut la feina del regidor de Patrimoni, Iván López, i el suport unànime de tots els grups municipals.
Per saber-ne més
- Xavier Pérez i Ferran Pérez, Sant Fost, història d’un poble (1990).
- Enric Porcel i Jordi Tarragó, «El pou de glaç de Can Donadéu», Campsentelles, núm. 7 (2004).
- Xavier Pérez, «Plànol de Can Donadeu i Cabanyes, any 1777», Campsentelles, núm. 14 (2011).
- Fitxa del pou de glaç al Mapa de Patrimoni Cultural de la Diputació de Barcelona.